Podem estar tristos per perdre una cosa que mai hem tingut? Potser realment sento mancança de temps, no del temps que necessitem tots al cap del dia, em refereixo a un temps passat ... Un temps en el qual m’hagués agradat compartir les idees i les angoixes d’un home com Antoni Tàpies. Si, és clar, també hagués necessitat de la posició social i cultural, però posats a imaginar, podria imaginar inclús que jo seria artista de la postguerra, home, culte i savi, que carai, posats a imaginar, jo voldria ser Antoni Tàpies (estalviant-me el temps de la guerra ... tot i que ... llavors ... el Jo Tàpies i els artistes de la postguerra ja no seriem nosaltres ... o almenys la nostra obra no seria la mateixa).
Molts dels que em coneixeu ja sabeu que en Tàpies és un referent per a mi i necessitava parlar d’ell un dia després de la seva mort. Alguns pensareu que la meva obra es basa en la seva, però no és cert. De ben petita ja m’obsessionava amb temes com la guerra, la mort o l’empatia que no sabia transmetre si no era a través de la pintura. I els assemblatges ... jo no sabia ni que es deien així quan vaig començar a fer-ne. Realment vaig descobrir la nostra connexió etèria quan vaig començar a llegir les seves memòries i les converses amb la Barbara Catoir. Cada sentiment que ell mostrava, cada raonament que donava jo ja el tenia dins el meu cap que, per poca cultura i experiència, no sabia expressar.
Però no us filosofaré més. Us penjo una foto d’un assemblatge que tot just vaig acabar la setmana passada i que volia enviar al Cicle iNterCoNNexions DESHABITAR. Crec que és idoni per fer un homenatge a aquest gran artista, doncs representa el buit, la part deshabitada que li queda al nostra cos quan morim i el buit, la part deshabitada que li queda al nostre cor quan algú marxa.
Muchos de los que me conocéis ya sabéis que Tàpies es un referente para mí y necesitaba hablar de él un día después de su muerte. Algunos pensaréis que mi obra se basa en la suya, pero no es cierto. De muy pequeña ya me obsesionaba con temas como la guerra, la muerte o la empatía que no sabía transmitir si no era a través de la pintura. Y los ensamblajes ... yo no sabía ni que se llamaban así cuando empecé a hacerlos. Realmente descubrí nuestra conexión etérea cuando empecé a leer sus memorias y las conversaciones con Barbara Catoir. Cada sentimiento que él mostraba, cada razonamiento que daba yo ya lo tenía dentro de mi cabeza que, por poca cultura y experiencia, no sabía expresar.
Pero no os filosofaré más. Os cuelgo una foto de un ensamblaje que justo acabé la semana pasada y que quería enviar al Ciclo interconexiones DESHABITAR. Creo que es idóneo para hacer un homenaje a este gran artista, pues representa el vacío, la parte deshabitada que le queda a nuestra cuerpo cuando morimos y el vacío, la parte deshabitada que le queda a nuestro corazón cuando alguien se va.
Per cert, la creu no significa la mort, aquesta creu representa el sacrifici que fem al separar-nos d'un èsser estimat.
Por cierto, la cruz no significa la muerte, esta cruz representa el sacrificio que hacemos al separarnos de un ser querido.
