jueves, 1 de mayo de 2014

Dear Reciclart

Feia temps que portava en el cap la instal·lació que he portat al Reciclart 2014 que organitza el Laboratori Creatiu d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Malgrat que la primera idea era que ocupés molt més espai i la base hauria de ser de terra de muntanya, estic molt contenta del resultat.

És una xarxa on guardo gelosa els meus records i que espero entengueu millor si us llegiu l'escrit que acompanya la peça.

Hacía tiempo que traía en la cabeza la instalación que he traído al Reciclart 2014 que organiza el Laboratorio Creativo de Amics de les Arts i Joventuts Musicals. A pesar de que la primera idea era que ocupara mucho más espacio y la base tendría que ser de tierra de montaña, estoy muy contenta del resultado.

Es una red donde guardo celosa mis recuerdos y que espero entendáis mejor si os leéis el escrito que acompaña la pieza.






Peces que vestien les persones que estimo. Piezas que vestían las personas que quiero.



L'art. El arte

Un patí del meu pare: records d'infància quan patinàvem junts. Un patín de mi padre: recuerdos de infancia cuando patinábamos juntos.




Totes les malalties són injustes. I no podem entrar en debat quina d’elles és pitjor, doncs ens hem d’obligar a respectar a les persones que les pateixen i als seus estimats. 

Hi ha una però, que considero de les més injustes per la manera que té de degradar l’espiritualitat del subjecte i a tots aquells i aquelles que l’envolten: l’alzheimer.

Quan parlo d’espiritualitat no ho faig des d’un angle religiós, sinó que parlo d’aquella part vertical de nosaltres que no podem tocar però sabem que existeix perquè a través d’ella podem sentir odi o amor, perquè ens convida a riure o a plorar i com no, perquè sap  guardar els nostres records.

L’alzheimer és un ferotge soldat que batalla contra la  espiritualitat assetjant-la per tal que  vagi perdent els records que durant dècades han format una vida, fent que l’individu torni a ser com un infant: a vegades innocent i rialler davant les novetats, però a vegades atemorit per no saber on es troba.

Si fos creient potser no tindria la por de perdre tots els meus records, però m’angoixa el pensar que si un dia rebo un atac d’aquest feroç assetjador  s'esvaeixin les imatges que tinc del mar, del bosc, de les flors, dels animalons, de l’art i, sobretot, de tots els que estimo. Perquè és això el que m’ha creat i format com a ésser. Sense això Jo,  ja no seré Jo. Seré només una peça horitzontal d’aquest món.



Todas las enfermedades son injustas. Y no podemos entrar en debate quál de ellas es peor, pues nos tenemos que obligar a respetar a las personas que las sufren y a sus seres queridos.

Pero hay una que considero de las más injustas por la forma que tiene de degradar la espiritualidad del sujeto y a todos aquellos y aquellas que lo rodean: el alzheimer.

Cuando hablo de espiritualidad no lo hago desde un ángulo religioso, sino que hablo de aquella parte vertical de nosotros que no podemos tocar pero sabemos que existe porque a través de ella podemos sentir odio o amor, porque nos invita a reír o a llorar y como no, porque sabe guardar nuestros recuerdos.

El alzheimer es un feroz soldado que batalla contra la espiritualidad asediándola para que vaya perdiendo los recuerdos que durante décadas han formado una vida, haciendo que el individuo vuelva a ser como un niño: a veces inocente y risueño ante las novedades, pero a veces atemorizado por no saber donde se encuentra.

Si fuera creyente quizás no tendría el miedo de perder todos mis recuerdos, pero me angustia el pensar que si un día recibo un ataque de este feroz soldado se desvanezcan las imágenes que tengo del mar, del bosque, de las flores, de los animalillos, del arte y, sobre todo, de todos a los que quiero. Porque es esto el que me ha creado y formato como ser. Sin esto Yo, ya no seré Yo. Seré sólo una pieza horizontal de este mundo.

dear Ivet

Sembla que la Ivet també podrà ser una bona il·lustradora  com la Clàudia, si ella vol. Mireu que ha fet amb els seus nou anyets:
Parece que Ivet podrá ser una buena ilustradora como Cláudia, si ella quiere. Mirad que ha hecho con sus nueve añitos:

martes, 29 de abril de 2014

Dear Andersen

Fa uns dies vaig estar a l'escola Andersen fent llibres i sabates intervingudes... em sembla que s'ho van passar mooooolt bé...
Hace unos días estuve en la escuela Andersen haciendo libros y zapatos intervenidos... creo que se lo pasaron muuuuuuuy bien...
















miércoles, 9 de abril de 2014

Dear Sant Llorenç

Ahir vaig estar a l'escola Sant Llorenç amb els nens i nenes de 5è. fent l'activitat "A prop de Chillida". Va ser molt divertit perquè, malgrat que eren molt xerraires -i ho dic amb tot l'afecte- vaig veure que van entendre el que vaig explicar i després, en el taller plàstic, s'hi van abocar de ple.

Es tractava de que coneguessin la tècnica de gravat i com que a les escoles - no sé si en totes- no hi ha  premses, van fer unes matrius amb plàstics i feien pressió amb les mans.

Potser de tres o quatre que feien, un sortia bé... però qui hagi fet alguna vegada gravat sap, que quan un comença, és molt difícil d'aconseguir una bona tintada a la primera.

Ayer estuve en la escuela Sant Llorenç con los niños y niñas de 5.º haciendo la actividad "Cerca de Chillida". Fue muy divertido porque, a pesar de que eran muy charlatanes -y lo digo con todo el cariño- vi que entendieron lo que expliqué y después, en el taller plástico, se abocaron de pleno.

Se trataba de que conocieran la técnica de grabado y cómo que en las escuelas - no sé si en todas- no hay prensas, hicieron unas matrices con plásticos y hacían presión con las manos.

Quizás de tres o cuatro que hacían, uno salía bien... pero quien haya hecho alguna vez grabado sabe, que cuando uno empieza, es muy difícil de conseguir una buena tintada a la primera.








Sembla fàcil, però dibuixeu una "N" al revés ... no és tan senzill...   Parece fácil, pero dibujad una "N" a la inversa ... no es tan sencillo ...





lunes, 31 de marzo de 2014

Dear Suris


Per poder entendre tota l’emoció i guirigall de sentiments que vaig viure aquest divendres 28 de març, us haig d’explicar una història des del seu principi:

No recordo ja quin dia de setembre de 2005 l’Eva Mata, amiga i professora de primària de l’escola  Mª Auxiliadora de Terrassa, em va dir si m’agradaria anar un dia a l’escola per parlar als nens i nenes de cinquè sobre Antoni Tàpies i art contemporani. Al moment em vaig sentir molt afalagada que algú comptés amb mi per una cosa així i el meu ego em va trair donant el “sí” en aquell mateix moment. Però és clar, com em passa sempre, quan estava preparant-ho tot, em van venir els dubtes de si jo ho faria bé i ells quedarien contents.

Així que vaig començar a fer anar la màquina i vaig veure que amb una estona amb els infants no en tenia prou. Crec que l’art contemporani, si es vol entendre, s’ha de viure en primera persona, no hi ha prou amb una explicació. O almenys així ho visc jo, que sóc de poca expressió oral…

Ja no recordo com ho vam acordar al final, però el cas és que la xerrada d’una estona es va convertir en el que ara es coneix per un projecte interdisciplinari: jo anava quan els tocava l’assignatura de plàstica durant el segon trimestre per donar a conèixer la figura d’Antoni Tàpies i algunes de les seves tècniques, i els professors aprofitaven l’activitat per relacionar tasques paral·leles, com fer un escrit sobre els seus símbols per a l’assignatura de català o saber sol·licitar una sala al Centre Cívic per a l’assignatura “Mitjans de comunicació”.

Quan col·labores amb gent tan potent com vaig tenir la sort de fer el resultat és fantàstic. Tothom va quedar content. Tant, que fins i tot, els directors pedagògics d’aleshores, el Carles Alcoberro i la Montse Maldonado, van recomanar al PAME l’activitat perquè sortís en la Guía d’activitats del PAME pel proper curs. 
(La traducción al castellano está bajo el artículo entero).

Sé que van intentar saber si jo era de fiar o no, cosa que trobo més que intel·ligent i correcte, i van posar-se en contacte amb Arts Visuals on, si el pressentiment no m’enganya, la Susana Medina va parlar bé de mi.


El Ramon, el meu marit, es va bolcar totalment a escriure una excel·lent memòria del projecte “A prop d’Antoni Tàpies” que és com el vaig anomenar... i... al proper curs va sortir l’activitat a la Guia del PAME.

Al principi només es van atrevir dues escoles però, poc a poc, suposo que pel “boca a orella”, altres es van anar afegint. 


Quan l’activitat ja estava en marxa es van posar en contacte amb mi, a través de l'Elena Dinarés, les tres directores de les escoles bressol municipals La Casona, Coloraines i Vallparadís: La Bel, La Montse i la Carme. Tres dones com tres temples! Unes ganes de fer coses noves i de treballar com poques vegades havia vist.

 Em van comentar que volien fer un projecte sobre art contemporani amb infants de P2… - de 2 anys!!! – vaig pensar… I una altra vegada, com l’ego em pot, vaig dir que sí.


Van tornar a ser molts nervis per voler quedar bé, però amb aquestes tres professionals i tot l’equip d’educadorEs (a l’únic noi que he vist fins ara, només l’he vist en un parell d’ocasions) no hi havia dubte que seria un èxit. 



Però no hi havia prou en quedar-se només amb les tècniques d’un sol artista, així que aprofitant el bon “feeling” que s’havia creat vàrem decidir de provar amb el Jackson Pollock. Un èxit d’exposició…



Després van venir Barceló, Chillida, Ràfols Casamada, Grau Garriga… i sempre anàvem creixent en horitzontal. Tinc costum de dir això perquè no crec que un projecte superi a l’altre, simplement és que tots han estat molt bé per una història o per una altra. I encara que amb el pas del temps la direcció de les escoles ha canviat de mans, el bon resultat ha perdurat perquè el tarannà de l’equip i de les noves directores (la Judit, la Laura i la Marta) sempre ha estat immillorable.


I aquí estic, nou anys després, emocionada de tot el viscut i agraïda fins al cor pel luxe de treballar en el que m’agrada, amb persones més que professionals i abrigallada pels serveis municipals - aquí haurien de sortir noms com el del Joan Coma, Manel Pérez, Amadeu Aguado, Mercè Corbera i segur d’algú més que em deixo i espero que em perdoni -. Totes aquestes persones, les nomenades anteriorment i tots/es aquells/es docents de diferents escoles que han confiat en la meva activitat fins ara, formen part d’una etapa molt important de la meva vida que espero que duri molt de temps i es vagin afegint moltes més relacions humanes.

Si t’has llegit tot això et mereixes tota la meva estima i com diuen que una imatge val més que mil paraules, aquí et deixo unes quantes del projecte d’aquest any “A prop dels Suris” el qual m’ha arribat a l’ànima perquè conec al Suri des dels set anys i a la Mª Dolors des dels vint-i-quatre.





         Les obres dels petits artistes. Las obras de los
         pequeños artistas.

 


















Els Minyons de Terrassa es van oferir molt amablement a deixar-nos la sala per a exposar. Aquest noi, que el coneixeu molts, és el Ramon Codinas i és el millor amfitrió del món.
Els Minyons de Terrassa se ofrecieron muy amablemente a dejarnos la sala para exponer. Este chico, que muchos ya conocéis es Ramon Codinas y es el mejor anfitrión del mundo.

















 La presentació, d'esquerra a dreta: La presentación de izquierda a derecha: 
 Floreal Soriguera "Suri" i Mª Dolors Duocastella -els convidats-, Judit Casas -directora de La Casona-, Manel Pérez -Regidor d'Educació-, una servidora, Laura Carmona -directora de Coloraines- i Marta Solanilla -directora de Vallparadís-.
 




Una gran festa. Una gran fiesta


  






Tots estàvem com nens petits. Todos estábamos com niños pequeños.






Telenotícies migdia a TV3 29 de març 2014:

Notícies nit a Canal Terrassa 12 de febrer 2014:




Para poder entender toda la emoción y mezcla de sentimientos que viví este viernes 28 de marzo, os tengo que explicar una historia desde su principio:
No recuerdo ya qué día de septiembre de 2005 Eva Mata, amiga y profesora de primaria de la escuela Mª Auxiliadora de Terrassa, me dijo si me gustaría ir un día a la escuela para hablar a los niños y niñas de quinto sobre Antoni Tàpies y arte contemporáneo. Al momento me sentí muy halagada que alguien contara conmigo para una cosa así y mi ego me traicionó dando el “si” en aquel mismo momento. Pero está claro, como me pasa siempre, cuando estaba preparándolo todo me vinieron las dudas de que si yo lo haría bien y ellos quedarían contentos.
Así que empecé a trabajar la mente y vi que con un rato con los niños no tenía bastante. Creo que el arte contemporáneo, si se quiere entender, se tiene que vivir en primera persona, no hay bastante con una explicación. O al menos así lo vivo yo que soy de poca expresión oral…
Ya no recuerdo como lo acordamos al final, pero el caso es que la charla de un rato se convirtió en lo que ahora se conoce por un proyecto interdisciplinario; yo iba cuando les tocaba la asignatura de plástica durante el segundo trimestre para dar a conocer la figura de Antoni Tàpies y algunas de sus técnicas, y los profesores aprovechaban la actividad para relacionar tareas paralelas como hacer un escrito sobre sus símbolos para la asignatura de catalán o saber solicitar una sala al Centro Cívico para la asignatura “Medios de comunicación”.
Cuando colaboras con gente tan potente como tuve la suerte de hacer el resultado es fantástico. Todo el mundo quedó contento. Tanto, que incluso, los directores pedagógicos de entonces, Carles Alcoberro y Montse Maldonado, recomendó al PAME la actividad para que saliera en la Guía de actividades del PAME en el próximo curso.


Sé que intentaron saber si yo era de fiar o no, cosa que encuentro más que inteligente  y correcto, y se pusieron en contacto con Arts Visuals donde, si  el presentimiento no me falla, Susana Medina habló bien de mí.
Mi marido, Ramon, se volcó totalmente al escribir una excelente memoria del proyecto “Cerca de Antoni Tàpies” que es como lo denominé.
Pues al próximo curso salió la actividad a la Guía del PAME. Al principio sólo se atrevieron dos escuelas, pero poco a poco, supongo que por el “boca a boca”, otras se fueron añadiendo.
Cuando la actividad ya estaba en marcha se pusieron en contacto conmigo, a través de Elena Dinarés, las tres directoras de las escuelas cuna municipales La Casona, Coloraines y Vallparadís: Bel, Montse y Carme. Tres mujeres como tres templos! Unas ganas de hacer cosas nuevas y de trabajar como pocas veces había visto.
Me comentaron que querían hacer un proyecto sobre arte contemporáneo con niños de P2… - de 2 años!!! – pensé… Y otra vez, como el ego me puede, dije que sí.
Volvieron a ser muchos nervios para querer quedar bien, pero con estas tres profesionales y todo el equipo de educadoras ( al único chico que he visto hasta ahora, sólo lo he visto en un par de ocasiones) no había duda que sería un éxito.
Pero no había bastante al quedarse sólo con las técnicas de un sol artista, así que aprovechando el buen “feeling” que se había creado decidimos de probar con Jackson Pollock. Un éxito de exposición…
Después vinieron Barceló, Chillida, Ràfols Casamada, Grau Garriga… y siempre íbamos creciendo en horizontal. Tengo costumbre de decir esto porque no creo que un proyecto supere al otro, simplemente es que todos han sido muy bien por una historia o por otra. Y aunque con el paso del tiempo la dirección de las escuelas ha cambiado de manso, el buen resultado ha perdurado porque el talante del equipo y de las nuevas directoras: Judit, Laura y Marta siempre ha sido inmejorable.
Y aquí estoy, nuevo años después, emocionada de todo lo vivido y agradecida hasta el corazón por el lujo de trabajar en lo que me gusta, con personas más que profesionales y arropada por los servicios municipales - aquí tendrían que salir nombres como el de Joan Coma, Manel Pérez, Amadeu Aguado, Mercè Corbera y seguro de alguien más que me dejo y espero me perdone -. Todas estas personas, las nombradas anteriormente y todos/se aquellos/se docentes de diferentes escuelas que han confiado en mi actividad hasta ahora, forman parte de una etapa muy importante de mi vida que espero dure mucho tiempo y se vayan añadiendo muchas más relaciones humanas.
Si te has leído todo esto te mereces todo mi aprecio y cómo dicen que una imagen vale más que mil palabras, aquí te dejo unas cuántas del proyecto de este año “Cerca de los Suris” el cual me ha llegado al alma porque conozco a Suri desde los siete años y a Mª Dolors desde los veinticuatro.

miércoles, 19 de marzo de 2014

Dear Amics

Aquest dissabte es va inaugurar la col·lectiva d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals a Terrassa on vaig portar una instal·lació. Si haig de ser sincera no m'acaba de fer la ubicació, però en les col·lectives ja se sap que mai es pot tenir a tothom content.

La veritat és que estava molt contenta del resultat del meu treball i és per això que vull penjar-lo en el meu blog.

Este sábado se inauguró la colectiva de Amics de les Arts i Joventuts Musicals en Terrassa donde traje una instalación. Si tengo que ser sincera no me acaba de hacer la ubicación, pero en las colectivas ya se sabe que nunca se puede tener a todo el mundo contento.

La  verdad es que estaba muy contenta del resultado de mi trabajo y es por eso que quiero colgarlo en mi blog.


El primer poema que vaig escriure és força més llarg, però no era pràctic per fer la instal·lació per motius de mesures establertes. La primera idea era haver col·locat al costat l'Angie (la meva maniquí) com si ella fos Catalunya. El primer poema que escribí es bastante más largo, pero no era práctico para hacer la instalación por motivos de medidas establecidas. La primera idea era haber colocado al lado a Angie (mi maniquí) cómo si ella fuera Cataluña.